L’experiència del voluntariat europeu

 

Des de març 2017, ALAS acull a dos voluntaris europeus del Programa Erasmus+. Na Claire i n’Antoine són francesos. Ella ve de Lyon i ell vivia a Brussel·les abans de venir a Mallorca.

Queden un any a l’associació per donar suport i també per aprendre.

Aquí trobaràs el testimoni de n’Antoine sobre la seva experiència.

PARTIR

M’agrada viatjar. M’agrada viure a l’estranger. M’agrada estar en un lloc on tot és desconegut, tot és nou, tot és diferent. És molt emocionant!

Aquests viatges permeten trobar-se a un mateix, créixer, aprendre. Aprendre a no jutjar; que cada persona té la seva història, la seva personalitat i les seves cultures.

És una riquesa enorme.

Volia una nova experiència d’aquest tipus, viure en un lloc aliè. Tenia ganes de viure al sud, gaudir del Sol i aprendre espanyol. Però no solament volia anar-me’n per viatjar, volia més. Volia comprometre’m en un lloc, defensar alguns dels meus valors. Ajudar com pogués.

Em vaig assabentar del programa del Servei Voluntari Europeu gràcies a una amiga que el va fer abans que jo. Vaig començar a informar-me i de sobte em vaig creuar amb l’anunci d’ALAS, l’Associació de Lluita Anti-Sida de les Illes Balears.

Espera… Què? Illes Balears? He d’admetre que vaig haver de fer una recerca… No estava molt segur d’on es trobaven les illes… Em vaig assabentar una mica més, vaig veure unes fotos i de seguida ja tenia el meu equipatge fet… Bé, solament feia falta enviar la meva sol·licitud.

ALAS buscava dos voluntaris. Un que s’encarregaria dels temes de salut i un altre que s’ocuparia de l’àrea Comunicació de l’associació i que els ajudaria a organitzar esdeveniments. Jo havia treballat en un altre tema en l’organització d’esdeveniments i en la conscienciació de la població general.

El projecte em semblava interessant, el lloc un paradís, ho vaig intentar i uns mesos més tard era dins l’avió que em portava de Brussel·les a Palma. Del cel gris al cel blau. Del mar del Nord al Mediterrani.

CONÈIXER EL VIH

El tema del VIH no m’era completament desconegut. Fa uns anys, vaig estar de voluntari en una ONG LGTBI+ a Brussel·les. Just quan em vaig unir, organitzaven un festival d’uns dies relacionat amb el VIH i a la discriminació que sofreixen les persones seropositives. Fou quan vaig aprendre sobre un tema que desconeixia bastant o, millor dit, que coneixia malament.

En aquella època, vaig conèixer a la meva ex-parella. La primera cosa que vaig saber d’ell va ser que era seropositiu. Era la primera vegada que em trobava davant amb una persona seropositiva de manera conscient. Jo tenia 24 anys i mai m’havia enfrontat al VIH. Era massa jove quan la crisi del VIH-Sida copejava i espantava el món. Tenia 7 anys quan es va començar a donar el tractament que permet a les persones amb VIH de viure una vida gairebé normal. Ja gairebé no es parlava del VIH.

Quan em vaig assabentar que era seropositiu, record que la meva primera sensació era d’injustícia. Vaig pensar: «tan jove i haver de viure amb aquest virus». Ell era un noi maco, jove, ple d’energia i tenia una bondat increïble: qui hagués pogut endevinar que en aquest cos s’amagava un virus tan temut? Avui dia, el VIH s’amaga i no es veu.

El que vaig descobrir al llarg de la meva relació amb aquest noi és que el cos no sofreix tant pel virus com abans gràcies al tractament, però la persona afectada sí que segueix patint. Segueix sofrint dels prejudicis, de la discriminació, del rebuig dels altres i també dels perjudicis, de la discriminació i del rebuig que un interioritza.

Em vaig adonar que la injustícia no era de tenir el VIH i de ser tan jove, sinó més aviat la injustícia d’aquests prejudicis, d’aquesta discriminació i d’aquest rebuig deguts al desconeixement i al tabú.

Aquest al·lot és una de les persones més bones amb qui m’he creuat en el meu camí, i no es mereix aquest sofriment. Ningú s’ho mereix. Aquesta és la injustícia real.

Aquesta experiència va ser per mi una motivació enorme per fer el voluntariat amb ALAS.

ARRIBAR

Amb el programa SVE, t’envien a un altre país amb un suport, la veritat és que és un procés bastant supervisat.

Em va venir a buscar a l’aeroport en Xavi, el nostre tutor aquí, i l’endemà em va presentar en Joan, el coordinador d’ALAS. Aquell dia, em va explicar un munt de coses sobre l’entitat i sobre el treball que hauríem de fer. D’aquesta conversa em vaig assabentar de molt poc. Estava perdut.

Uns dies després, va arribar na Claire, qui anava a ser la meva companya de voluntariat a ALAS.

Record els meus primers moments a l’associació. Saps com un va perdut quan comença a treballar en una entitat nova? Doncs imagina’t això però en un idioma que amb prou feines maneges, a un altre país amb costums diferents, sense conèixer a ningú.

Era tot molt confús, com si de sobte et trobessis en l’obscuritat total en un lloc completament desconegut.

Però haig de dir que la gent aquí ho va fer molt fàcil. I a poc a poc m’he anat sentint més còmode amb l’equip d’ALAS, amb el meu treball, amb l’idioma. Després de 9 mesos i mirant enrere veig el camí que hem fet i no és poc encara que queda treball.

APORTAR EL MEU GRA DE SORRA

Com que l’associació és petita i tenim molts projectes, les nostres tasques són molt diverses. Això m’agrada molt. Ens permet veure i aprendre moltes coses. A més, podem veure el que fan també els altres treballadors d’ALAS. Però també és veritat que és molt fàcil perdre’s en les tasques que tenim. Per a mi això és una cosa que em costa bastant: Tenir tota la informació dels diferents projectes en ment i que a més estigui ben organitzada.

Al final, dins de les meves tasques m’encarrego de les xarxes socials i de la web d’ALAS: Facebook, Twitter però també Grindr o Wapo. Aquí perseguim els objectius de l’associació: prevenir el VIH, recolzar a les persones afectades pel virus i lluitar contra la discriminació cap a les persones seropositives. També, ens serveix per donar difusió dels serveis i esdeveniments que tenim, per arribar a uns grups específics o a la població general i resoldre qualsevol dubte que pugui tenir la gent sobre el VIH.

D’altra banda, ajudo a organitzar esdeveniments: Les jornades de proves non-stop, la Gala 1 de Desembre, dia mundial de la lluita contra la Sida. I aquí hi van moltes coses: Pensar  idees per als cartells, buscar artistes per a la gala, etc.

En paral·lel, estàvem treballant amb l’altra voluntària, na Claire, en projectes de màrqueting de guerrilla. Bàsicament – i en el context d’ALAS – és una eina que requereix pocs diners i que permet difondre missatges de prevenció i de conscienciació fora dels mitjans clàssics. Per exemple, el projecte més avançat que tenim és un #grafiti per Palma amb l’objectiu que la gent s’acosti a les persones afectades pel virus en comptes de témer-les.

Finalment, hi ha els moments amb els usuaris d’ALAS, que és una cosa que m’encanta. Ja estic bastant en contacte amb la gent en les aplicacions mòbils de contactes, però també existeixen les activitats que organitza na Marta, la Treballadora Social. És una oportunitat per sortir de l’oficina i per estar en contacte amb la realitat de la gent que viu amb el VIH. Això és molt important per a mi. Dóna més sentit al treball que fem i crec també que així, després, es fa un millor treball.

I ara m’adono que el contacte amb la gent és molt important per a mi en l’àmbit del treball, que en el meu futur professional és una cosa que vull valorar i donar-li prioritat.

APRENDRE

És important no oblidar que en aquest programa la part d’aprenentatge és molt important. És a dir, que es valora el treball del voluntariat però també el seu aprenentatge. Així que de vegades estem més observant que ajudant.

I això no sempre és fàcil acceptar-ho i pot ser molt frustrant.

Acceptar, per exemple, que triguem a escriure un correu, ja que ens costa molt més en castellà del que ho faria en francès. No tan sols per l’idioma sinó també pels costums, per l’educació.
Ens trobem en una situació on no controlem gens: el lloc, l’idioma, els codis, etc.
Aquesta sensació de confusió no se n’ha anat completament però sí que s’ha atenuat.
Ja ens hem acostumat a l’obscuritat.

A més, treballem amb bona gent i han estat molt pacients amb nosaltres.

És interessant també veure com es treballa a un altre país diferent del teu i en una entitat associativa petita. El tracte entre les persones és diferent, tot és molt més informal i familiar.

I de manera general – és a dir, també fora del voluntariat – és un aprenentatge quotidià sobre una nova cultura, sobre un mateix, sobre les expectatives, sobre el que un vol i no vol en la vida.

Moltes persones diuen que partir és com fugir. Per mi és més aviat trobar-se a un mateix i acostar-se als altres.

FINALITZAR

Queden uns mesos i moltes coses poden passar. Però hi ha una cosa de la qual n’estic seguríssim i és que mai me’n penediré d’aquesta experiència.

Experiències com aquesta t’obren la porta a un món completament nou. Un món que t’estava esperant.

Tan sols et queda entrar, explorar i viure.

Véns amb mi?

 

Antoine Leux

Servei Voluntariat Europeu

 

Versión en castellano aquí.