TESTIMONI: Des de la por a la plentitud

Té el VIH. Ara fa un any que va arribar a ALAS, no per demanar ajuda sinó per a oferir-nos la seva. Des de llavors, ha col·laborat amb nosaltres en tot el que ens ha fet falta i sempre amb un somriure d’orella a orella, aportant el millor de sí i tota l’energia positiva que desprèn.

Darrerament, ens ha permès presentar-li a una altra persona que està recent diagnosticada per a que poguessin parlar de tu a tu, per a que aquella persona li pogués demanar els seus dubtes a algú que ha viscut, i viu, el VIH en primera persona, i xerrar des de la pròpia experiència personal.

Ens concedeix aquesta entrevista per diferents motius. En primer lloc, per arribar a les persones amb VIH, sobretot les que ho viuen en solitud, i així poder conèixer un altre testimoni que ho pot haver viscut d’una forma semblant a elles. També pels seus familiars i, fins i tot, per sensibilitzar a altres persones i mostrar-les la perspectiva d’una persona que conviu amb el virus en primera persona.

Quin temps fa que et van diagnosticar? Com ho vas saber?

Fa 15 anys. Em vaig assabentar per que jo feia dos mesos que estava amb una persona, i un dia em va comentar desesperadament que m’havia de dir una cosa molt important, tenia el VIH. Després de la notícia, vaig haver d’esperar 3 mesos per fer-me la prova i em donaren els resultats a l’hospital. En cap moment em van explicar res, no em donaren opció a parlar més del tema, fou molt fred… Ho recordo amb por…

Han passat molts anys des de llavors. Com ha sigut la relació amb la teva pròpia infecció? Hi ha hagut una evolució?

Clar que sí, hi ha hagut una evolució molt important. Recordo que els dos primers anys foren angoixants, tenia moltíssima por, no volia compartir això amb ningú, em vaig negar a ser feliç, em vaig negar a tenir qualsevol tipus de relació per por a infectar a algú.

Després vaig conèixer alguna persona amb VIH i això em va obrir un poc els ulls. Tot i així seguia sense confiar en ningú, era un patiment molt profund, que no explicava mai i que m’ho menjava en solitud. He tardat molt temps en perdonar-me… uns deu anys més o manco.

I bé, ara que ja fa 15 anys visc amb naturalitat. No tinc por, ni por a que els demés s’assabentin… El que sí em preocupa és que ho puguin saber a la feina o en altres àmbits molt puntuals, per que la societat encara no està preparada per a un VIH+.

Al principi no li volies contar a ningú. A qui li has acabat dient?

Al final els ho he anat contant, poc a poc i amb els anys, a les persones de confiança, a les que m’envolten. Els meus amics més íntims, ma mare, mon pare i els meus germans. No és que digui “a aquesta persona sí li explico i a aquella no”, sinó que en un moment determinat, amb naturalitat, i confiança ho faig, per que crec que és una part de la meva vida, i amb la que em sentiré més còmode per si necessito parlar amb algú… És una mica la meva responsabilitat, per a que ells també em puguin ajudar i estar al meu costat quan si em falta.

Quan li has dit a algú, com ho has fet? Has cercat el moment, has pensat anteriorment les paraules que empraries…?

Recordo les primeres vegades que ho havia de dir com, per exemple, a ma mare, que va ser molt important i clar, no sabia com fer-ho. Va ser tot molt emotiu…

Amb la resta ha estat tot molt més natural. No he pensat res, simplement s’ha donat la situació i el moment i m’he llençat, amb naturalitat.

Has comentat que, per exemple, no vols que en el treball s’assabentin de que tens el VIH. Fins i tot aquesta entrevista és anònima. Què és el que impedeix revelar el teu seroestatus a tothom?

Després de tots aquests anys, penso que la societat encara no ha assimilat el tema del VIH. Hi ha molta informació però crec que no arriba, per que escoltes comentaris o, fins i tot, te n’adones de que encara hi ha gent que pensa que per compartir el tassó o una tovallola es pot infectar. I això és real a dia d’avui. Hi ha persones que no s’asseurien al mateix banc que tu… Llavors, crec que és una cosa personal. Jo em sento bé físicament, mentalment estic millor (rialles) i no és necessari que tothom sàpiga que tinc el VIH.

Quan tens algú al teu costat que no sap que tens el VIH i fa un comentari despectiu sobre el tema, ho sents com una discriminació malgrat no es dirigeixi a tu personalment?

Sí, sento molta discriminació. Em causa impotència i fins i tot intento explicar, dintre de les meves possibilitats i sense revelar la meva serologia, que aquesta persona s’ha quedat desactualitzada i que no entén molt bé què significa tenir el VIH. Provoca malestar… Els comentaris són molt dolorosos per que no et deixen créixer o viure com s’hauria de viure aquesta infecció, amb normalitat.

I quan la persona que fa el comentari sí sap que tens el VIH?

Realment, no m’ha passat, però sento que si en un moment determinat algú del meu voltant, que em coneix, em fes un comentari d’aquest tipus el convidaria a sortir de la meva vida, no voldria tenir a una persona d’aquest tipus al meu costat. És una falta de responsabilitat, d’amor i de tot.

A més, així com la infecció em va utilitzar a mi al principi per fer-me mal, ara sóc jo qui la utilitza a ella per filtrar. Si conec a algú, li explico el que hi ha i es queda, benvingut o benvinguda a la meva vida, però si no es queda, significa que és millor que no estigui al meu costat.

L’única forma de discriminació és a través dels comentaris?

No, la discriminació pot arribar de qualsevol lloc. Des d’una feina, com per exemple, per accedir a les forces de l’Estat, o demanar un préstec per comprar una casa… Fins i tot pot arribar des d’un mateix. A vegades ens pesa tant això que ens discriminem a nosaltres mateixos: Ens neguem a ser feliços i ens neguem a estar bé i a poder ser lliures un altre cop.

Afortunadament, no tot és discriminació. Com t’has sentit quan has rebut el recolzament dels demés?

El recolzament dels demés és fonamental. És necessari parlar del que et preocupa o et dol, el que et fa mal… és necessari compartir-ho per que permet que et puguis alliberar de l’angoixa. El recolzament és fonamental, sigui de qui sigui.

Ara ets tu que ofereixes el teu recolzament. Per què ho has fet?

Per que en el seu dia jo no ho vaig tenir. Els primers anys van ser complicats, molt durs. No veia la sortida, no veia res. Llavors, penso que és una forma d’agrair a totes aquelles persones que després han estat d’una manera o una altra ajudant-me. Avui dia sóc qui sóc per elles, per que m’han ajudat a lluitar, a conèixer-me i això és una forma d’agrair-ho, em neix, no es pot explicar, simplement et decideixes a fer-ho per que és bonic.

I com ha estat l’experiència? Com et quedes després d’ajudar a una altra persona?

És molt gratificant. Pots acompanyar-lo, pots compartir la teva història, i si la teva experiència de tant de temps ajuda a algú que acaba de saber que té el VIH a que no sofreixi tant, i per a que arribi millor a la situació que jo tinc actualment… doncs això omple. Omple veure un somriure, una esperança, t’arriba molt a dintre saber que aquella persona es queda amb la sensació de que pot seguir tenint una vida normal, que pot tenir parella, fills…

I tu, has pogut fer una vida normal? El VIH t’ha impedit tenir parella?

Jo he pogut tenir una vida normal. El VIH no m’ha impedit res. He tingut parelles seropositives i seronegatives… Al principi ho passes malament, però després te n’adones de que l’impediment també ets tu.

Què li diries a la gent que llegirà aquesta entrevista?

Si no tenen el VIH, vull dir-les que es cuidin, que es facin la prova i, sobretot, que s’informin de com està actualment el tema del VIH, que sàpiguen quines són les vies de transmissió per que això ajuda a no discriminar a les persones VIH+ i elimina prejudicis.

A la gent que té el VIH, els vull dir que no tinguin por, que poden viure una vida plena i llarga. S’han de cuidar, lògicament, i procurar evitar tenir relacions desprotegides. Duent el seu control poden fer una vida totalment normal. I, sobretot, que parlin si necessiten ajuda, que vagin a qualque lloc on els puguin ajudar, que vagin a ALAS, que contactin amb algú que els pugui explicar, algú que estigui en la mateixa situació, que porti més anys…

Gràcies, mil gràcies per aquesta entrevista. De ben segur que serà d’ajuda, tant per qui conviu amb el VIH, sobretot si és en solitud, com per qui no sap si té alguna persona seropositiva al seu voltant.

Joan Viver.
Coordinador de la Prova Ràpida del VIH.

Share
Comentaris tancats.